PROPOSTA

• La personalització dels exercicis, ajustant la seva dificultat a les necessitats i el progrés de la persona.
• El monitoratge continu dels exercicis que realitza la persona.
• Incorporació d’estratègies de feedback i gamificació positives com a mecanisme per millorar adhesió i aprenentatge del pacient.
• L’apoderament de les persones per autoregular les sessions de tractament.

CAPACITATS

PREDICTIVES

• Calcula una estimació a partir de l’exploració inicial de la persona.
• Revisa la predicció, incorporant la informació del rendiment de la darrera sessió i destaca els canvis a la sessió als terapeutes.
• Combina Raonament per casos (CBR) amb regressió.

PRESCRIPTIVES

• Selecciona un subconjunt d’exercicis adequats mitjançant l’ús d’un sistema CBR que, mesurant les semblances clíniques i de rendiment, classifica activitats segons l'experiència passada.
• Pesa cada activitat segons la seva efectivitat passada.
• Finalment, s’utilitza un optimitzador lineal per generar sessions propostes.

L’ictus és una de les malalties neurològiques més freqüents en el nostre entorn i una de les principals causes de mortalitat i discapacitat. Al voltant del 80% de les persones que han patit un ictus presenten problemes motors a l’extremitat superior. Aquests problemes en el moviment impacten directament en l’autonomia de la persona per realitzar les activitats de la vida diària, afectant la participació en la comunitat i disminuït la seva qualitat de vida.

La recuperació dels problemes motors i l’autonomia de la persona depèn de la rehabilitació, que es defineix com un procés destinat a permetre que les persones amb alguna discapacitat arribin i mantinguin els seus nivells funcionals físics, sensorials, intel·lectuals, psicològics i socials òptims, proporcionant-los les eines per assolir la independència i l’autodeterminació [1]. La rehabilitació després de l’ictus és un procés complex i llarg en el temps. A la fase crònica de la malaltia diferents estudis han demostrat que la persona necessita realitzar activitats per tal de mantenir la seva funcionalitat i continuar milloran [2]. En aquest sentit, hi ha una necessitat creixent de dissenyar i validar noves intervencions terapèutiques que es puguin realitzar a la fase crònica i que estiguin basades en l’evidència científica.